El poder de l’esquerra

La formació del govern de l’estat sembla haver entrat en una via morta. Curiosament, el que ha sigut possible, i fins i tot fàcil, en governs autonòmics i ajuntaments, la formació de governs de coalició de les forces d’esquerra, està resultant impossible respecte del govern nacional. A més, la relativa facilitat amb la què s’han entés les forces de dreta (que ara sembla haver entrat en crisi, més aparent que real, tot s’ha de dir) podria haver representat un estímul i una clarificació de les aliances que podien esdevenir possibles a escala nacional. Ciudadanos s’ha autoexclòs d’un govern de coalició amb el Psoe amb el pacte a tres bandes de la dreta que, de fet, ajuda a clarificar el que representa ser d’esquerra.

Però no és així, El PSOE de Pedro Sanchez s’ha encallat en la negativa a admitir membres de Podemos al govern, obcecant-se en una actitud infantil i inexplicable tot i que la seua força parlamentària no és suficient per governar en solitari. La postura de Pedro Sanchez és inexplicable personalment i política. Personalment perquè justament ell va tornar a la Secretaria General amb un discurs trencador respecte de les aliances de govern, va guanyar una moció de censura amb els vots d’aquest partit al què ara traça una línia vermella i ha adoptat mesures polítiques transcendents, com l’augment del Salari mínim, amb el seu ajut. I políticament perquè sap que no queda altra opció que un govern de coalició amb la força d’esquerres més nombrosa i alguna més com Compromís que reforçaria el caràcter plural i tolerant. L’actitud de Pedro Sanchez i el PSOE és suicida i inexplicable políticament.

Inexplicable si oblidem que el joc de forces democràtic, per desgràcia, no sempre és tan transparent i democràtic com ens agrada creure. De fet, l’actual bloqueig no pot ser explicat si no és en funció de determinades pressions externes que estan impedint que un govern d’esquerra amb representació d’una esquerra més decidida que la socialdemòcrata arribe al poder.

D’una banda, el partit de Pedro Sánchez manté el mateix aparell de govern que el va fer fora fa uns anys, el mateix que es nega obstinadament i irresponsable a dialogar amb forces “independentistes” i que amenaça amb l’escissió contínuament si es travessen determinades línies vermelles que fixen uns barons que acumulen un poder incòlume. És evident que un govern de coalició necessitaria els vots o, si més no, l’abstenció d’algun grup “independentista”, i aquest gripau no se l’empassa l’aparell reaccionari i anquilosat d’un Psoe a la defensiva.

A més, determinades mesures econòmiques com la derogació de la Reforma laboral, la persecució del frau i una escala tributària més justa, l’augment del Salari Mínim i la persecució de l’extorsió laboral són mesures que no agraden a un poder econòmic que prefereix un Psoe més dèbil i dòcil als seus consells.

De fet, la por a un Podemos de govern, encara que a nosaltres, la ciutadania d’esquerres, ens semble normal, ha estat sistemàticament boicotejada pels poders fàctics. Primer van crear Ciudadanos per frenar l’expansió d’un partit que amenaçava amb créixer més del que era acceptable. Després van intentar desprestigiar els seus dirigents amb tot l’aparell mediàtic i policial al seu abast, fins i tot violant normes democràtiques bàsiques. I finalment oposant-se de manera frontal i oberta, ja sense mascares, a un govern de coalició d’esquerres que els podria retallar algun, no tots ni tants, dels privilegis i guanys que ara tenen.

Efectivament açò només demostra que els obstacles que els dirigents socialistes s’esforcen en mostrar per tal de constituir un govern de coalició amb Podemos són clarament antidemocràtics i parteixen d’una concepció política vella i autoritària, d’aquella política que se sotmet a poder fàctics no tan eterns però sí ben duradors. I també demostra que el poder de la ciutadania és més gran del que nosaltres creiem. Si els poderosos esmercen tants esforços en limitar l’entrada al poder de forces vertaderament d’esquerra és perquè tenen por, és perquè pensen que les coses es poden canviar sense el seu permís.

Seria un bon exemple de salut democràtica que el PSOE centenari i el Pedro de les bases escoltara d’una vegada la ciutadania i s’atrevira a conformar un govern que representara els vots expressats, aquests sí, democràticament, a les urnes, i no a altres poders efectius que no representen més que els seus interessos privats.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania