No és maltractament, és violència masclista.

La campanya contra el maltractament, així en genèric, que ha posat en marxa el govern andalús i que ha generat fortes crítiques entre el moviment feminista i de denúncia de la violència masclista és desencertada en el fons i en la forma. En qualsevol campanya publicitària res és innocent, potser hi ha apostes equivocades, però sempre estan fetes amb una intencionalitat i objectius que comparteixen les empreses i els clients.

En aquest cas, les opcions escollides posen ben a les clares la intenció de desmantellar el suport ideològic de la lluita contra la violència masclista. La tria del llenguatge és el nivell més evident. Optar per anomenar “malos tratos” la violència específicament generada contra les dones per raons de domini social masclista busca diluir la causa d’aquesta violència per tal de rebaixar la seua especificitat. És un greu error en termes de lluita contra el delicte en general desresponsabilitzar al causant del delicte, però en el cas d’un delicte arrelat en una consciència social majoritària com és el masclisme, encara ho és més, perquè reforça la sensació d’impunitat i converteix en una mena de justicier al delinqüent. El llenguatge mai és innocent perquè és performatiu, i prepara el terreny ideològic per canviar les pràctiques, per tant la utilització d’aquesta terminologia difusa, igual que amb la de “violència intrafamiliar” o “domèstica”, va encaminada a minimitzar aquest delicte, justificar el delinqüent i deixar més desemparada i indefensa la víctima, amb la qual cosa s’aconsegueixen menys denuncies i més impunitat per als agressors.

La forma publicitària que pren la campanya tampoc és intranscendent, des del fet d’utilitzar models d’altres campanyes i convertir-les en suposades víctimes de maltractaments fins el d’amagar els efectes reals d’aquest i potenciar la imatge d’alegria i de superació de les dones agredides. El fet de mentir amb els personatges triats com a imatge de la campanya recorda les acusacions falses de maltractaments i suggereixen una certa teatralitat en el problema. I el de posar l’èmfasi en la superació personal i una mena de psicologia positiva d’anar per casa individualitza el problema i descarrega la responsabilitat d’eixir d’aquesta situació en la víctima, convertint-la d’aquesta manera en doblement responsable de la seua situació.

En resum, la campanya és perversa, malintencionada i miserable,perquè desatén les víctimes de violència masclista i les responsabilitza del drama viscut, mentre justifica els agressors sense ni tan sols citar-los. L’empresa publicitària té la responsabilitat del missatge que ha generat en termes d’ètica professional, però els clients que l’han encarregada i donat el vist-i-plau, que en aquest cas són, a més, responsables polítics, hauran de donar comptes en termes polítics, morals i de responsabilitat social. I en aquest sentit les repercussions es conten en termes de vides de dones assassinades, truncades i esbiaixades. Que les consciències de cada votant d’aquests representants populars valoren la seua responsabilitat.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania