Begonya, la primera ambaixadora

La jove de la filà Kaimans de Xixona esdevé en la veu del bàndol moro en la recuperació de la plaça de Xixona en un clar signe de modernitat i normalització de la igualtat de génere en la festa dels moros i cristians

Es diu Begonya Mira, té 33 anys i participa activament en la filà Kaimans de Xixona des de que va complir els 14 anyets. Aviat es va involucrar en la organització de la secular festa xixonenca a través de la Federació Sant Bartomeu i Sant Sebastià, la qual ho coordina tot. Va fer de sentinella quan no hi havia cap persona (home) disposta. Aleshores va acceptar el repte, un repte molt més important a hores d’ara, tot i que el proper dilluns s’estrenarà com a ambaixadora mora dels moros i cristians de Xixona i, potser, de tota la geografia festera de la Comunitat Valenciana. Diu que està nerviosa, que el seu pas endavant suposa un avanç sociocultural sense precedents a la festa més popular de les comarques valencianes i no oculta que rebrà crítiques (encara que minoritàries) d’un sector de la població, potser el de més edat

-Com arribes fins ací, Begonya?

-Jo ja estava en la Federació i, a causa o com a consequència d’un incident que va haver fa uns anys en la ambaixada (la qual la organitza la filà Kaimans), vaig entrar en la comissió d’ambaixada de la meua filà per tal de millorar-la. Va arribar un any i es va dir en un dinar en la kàbila que no hi havia cap sentinela per l’acte d’eixe any. Jo vaig acceptar el càrreg de bon gust i tothom em va donar suport a la filà. No hi ha via ningú més. “És lo que hay”. Ara m’ha arribat l’altre càrrec, perquè l’ambaixador moro va dir que no volia continuar i el dia del Mig Any (a finals de febrer) el company de la meva filà Toni Morant ‘Caroto’ m’ho va comunicar i em va dir que jo era la persona adecuada per fer d’ambaixadora mora, tot i que fora una dona. Jo vaig acceptar a la primera.

– I no et va frenar la qüestió de génere per allò del què diran o deixen de dir?

-La veritat es que sí que m’ho vaig plantejar. De fet, hem tingut que adaptar els textos de l’ambaixada per tal d’adecuar-los des d’el punt de vista del génere. Pablo, l’ambaixador cristià dels Cavallers del Cid, no em pot dir ja (perquè sóc dona), ‘Basta Moro’ sinó ‘Basta Mora’ o ‘Ciega, desventurada, ismaelita’. Jo també dic ‘Quien desea ser tu amiga, una mora que te saluda’.

-Et preocupa ser objecte de crítiques per la questió de génere, tot i que la dona està tradicionalment molt integrada en la festa xixonenca, a diferència, per exemple, d’Alcoi?

-Sí que em preocupa la crítica, sobretot de les iaies del poble, per allò de que la meua veu serà femenina.

-En qualsevol cas, ets conscient de què el teu pas endavant i el dels Kaimans com a organitzadors suposa un clar signe de avanç sociocultural, de igualtat de génere, de modernitat, de normalització, en definitiva?

-És evident que sí. Ací, en Xixona, la dona està molt integrada en la festa dels moros i cristians. Ara bé, encara hi ha de filaes que són un poc, en este ámbit del génere, xapades a l’antiga. No masclistes pures i dures, però no han revisat els seus estatuts. És un tema de normalitat burocràtica, per dir-ho d’alguna manera. Als estatuts dels Kaims hi fica que tanca la desfilada una esquadra kaimana, no especifiquem génere. Mentre que els estatuts de la majoria de filaes estableix que tanca la desfilada una esquadra amb tratge oficial i aquest només es de homens. El tratge de dones és de lloguer o se’l fan nou però no fan l’inscripció en la Federació, la qual cosa significa que no és oficial.

-I la teva família i amics han acollit de bon grau el teu repte d’ambaixadora oficial mora de Xixona?

-Sí. Totalment. Estic practicant des de fa molts mesos. Ara, des de juliol, fem amb Alfonso Zaragoza dos assajos per setmana.

-Estàs nerviosa?

-Sí.

-Ho combatràs fen-te dues orxates xixonenques o de quina manera?

-No sé com fer-ho. Estic super nerviosa i la meua por és que esclate a porar, que és el que em passa quan estic nerviosa.

«Una altra por que tinc és que cride molt. I no és igual la meua veu que la d’un home. Em toca no fumar i no beure res»

-Les llàgrimes, en tot cas, s’integrarien en la teatralització pura i dura, no creus?

-Sí, però molt (rises). La por que tinc es de quedar-me en blanc, que també m’ha passat quan he assajat sense amics o família. Una altra por que tinc és que cride molt. I no és igual la meua veu que la d’un home. Em toca no fumar i no beure res.

-Creus que el teu repte pot servir perquè altres municipis d’Alacant i del País Valencià emprenguen igualment la normalització de génere absoluta, entre altres Alcoi?

-Ojalà.

-Tens constància de què haja alguna altra dona d’ambaixadora a algún poble de les nostres comarques valencianes?

-No. Jo sempre que vaig a algún poble només que veig que homens.

-A què et dediques professionalment?

-Sóc administrativa a una empresa del poble. Vaig començar la carrera de Medicina i la vaig deixar, després volia ser auxiliar de forense.

-Felicitats, Begonya, perquè pensem que estàs marcant un abans i un després a la festa xixonenca.

-Moltes gràcies al blog Made in Jijona per fer-se ressó d’aquesta notícia.