Al remat, tot era estratègia

Semblava que la política era alguna cosa més que la seua escenificació mediàtica. Que aquesta era només una de les vessants en les quals es desenvolupava la negociació, però que, més enllà de l’exposició pública, hi havia una tramoia d’assumptes reals, dels que repercuteixen en la vida dels ciutadans. Coses com la legislació laboral, el Salari mínim, el foment de les energies verdes, la participació ciutadana, l’educació, la sanitat, els serveis socials… Aquelles  coses per les quals posem a treballar els nostres polítics.
Però després d’uns mesos de negociació per formar govern, ens adonem que no sempre és així. El Partit majoritari, i per tant l’encarregat en principi de fer-ho, s’ha passat el temps en aparicions als mitjans de comunicació per tal de demostrar que no són capaços d’acomplir la seua missió. Han estat amagant amb propostes esbiaixades i negociacions amb els interlocutors equivocats. Si ho analitzem bé, o són absolutament ineptes o no volen aconseguir la formació de govern. Ineptes ho poden ser, però no d’aquesta manera, per tant si no volen acomplir el seu encàrrec, aleshores és que volen unes eleccions. Però, perquè un partit que ha guanyat les eleccions pot voler tornar a celebrar-les? No sembla tenir molt de sentit, a no ser que…

A no ser que el Partit que hauria de fer cabrioles per aconseguir la finalitat política per antonomàsia, governar, està més preocupat en salvar el seu estatus com a partit que en la formació de govern. En realitat, si analitzem bé les actuacions del PSOE, podem adonar-nos que està seguint una estratègia estalinista, en el sentit que pensa que la supervivència del Partit és l’única garantia de portar endavant les seues polítiques, que no hi ha res fora del Partit, i si n’hi ha cal exterminar-ho. I per aconseguir-ho no arriba a l’eliminació física dels adversaris amb el Gulag, però sí ofegant tot allò que li puga fer ombra o qüestionar el seu paper central. En aquest cas, Podem és considerat com una amenaça i, per tant, tota l’estratègia des del dia després de les eleccions ha estat centrada en acabar amb ell, objectiu pel qual es pot sacrificar una majoria que possibilita governar.

Totes les propostes i intervencions de Ministres i portaveus no han estat dirigides a convéncer els possibles recolzaments electorals, de fet ni ho han intentat com bé va dir Baldoví, sinó més bé al contrari, a fer impossible qualsevol acord. Tot ha estat una estratègia per portar-nos a unes noves eleccions en les quals mostrar que el principal partit de l’esquerra que pot fer ombra a l’antic partit de l’esquerra, és el responsable de la paràlisi electoral i, per tant, desgastar-lo electoralment i presentar al Psoe com l’única garantia de govern. El Politburó del Psoe ho va dir ben clar des del principi, només acceptem un govern en solitari, perquè som l’única garantia d’estabilitat política. El Partit és el representant de la voluntat general, i qualsevol altra opció que es diga d’esquerra és una amenaça per a la seua supervivència.

Des d’aquest estalinisme organitzatiu qualsevol mitjà és acceptable per aconseguir la finalitat principal, salvar el predomini polític del Partit. Pedro Sanchez té experiència en aquests assumptes, és un supervivent que ha aconseguit doblegar el Politburó amb una pressió de les bases, però que després s’ha acomodat a l’estratègia del Komitern. Sap que la seua supervivència política depén de la del Partit i sacrificarà la possibilitat de formar govern al predomini del Partit.

El càlcul electoral ha dirigit l’estratègia mediàtica posterior, cremar a Podem farà recuperar al PSOE el seu paper central, per tant s’han de dirigir totes les energies a demostrar la impossibilitat de formar govern amb ells, perquè així la ciutadania tornarà a votar al Partit refugi. L’estratègia és demostrar la inutilitat d’un gran partit a l’esquerra del PSOE, perquè el PSOE és el gran partit de centre esquerra que garanteix que tot continÚe igual. Però el càlcul que ha inspirat l’estratègia pot estar errat, perquè aconseguir la victòria electoral no garanteix la formació de govern, i l’erosió de Podem que busca el PSOE pot representar la seua tomba política, perquè pot donar a la dreta els números suficients per governar. Resistir no sempre funciona, s’ha de passar a una fase proactiva i aquesta és la que Pedro Sanchez calcula mal. Per desgràcia per a tots.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania