La privacitat a les xarxes socials

El programa Gravetat zero, d’Àpunt Media ha tingut l’atrevida iniciativa d’organitzar una tertúlia filosòfica, Si Plató alçara el cap, al seu magazine cultural dels matins de dissabte. Juntar a 3 filòsofs per parlar de qualsevol tema i donar-los 20 minuts és com fer sonar el timbre d’eixida a una escola i col·locar-se a la porta sense cap protecció. Una temeritat. Però Maria Josep Poquet i Joan Llobell s’han atrevit i han encetat aquesta secció al seu programa de temàtica cultural. Cultural, caps de setmana, matins, en valencià, filosofia… Tot preveu la catàstrofe… Però això ho podeu jutjar vosaltres mateix al Podcast complet del dia 21/09/19, i a partir del minut 55 la tertúlia filosòfica.
El tema en aquest cas era la privacitat a les xarxes socials i Joan Benesiu, Eurídice Cabañes i jo mateix vam intentar filar alguna idea sobre el tema. Ara voldria reproduir, de manera més pausada i estructurada, la meua intervenció. L’oralitat té la virtut de l’espontaneïtat i vivacitat, però la paraula escrita permet més reflexió i estructuració. Anem per feina.

Per parlar de privacitat, cal precisar primer el concepte. Si l’entenem com aquella part de la nostra vida més personal i pròpia, la que ens defineix i reservem només per als amics, familiars i coneguts més pròxims, ens podem adonar que s’ha vist modificada al llarg del temps. Els conceptes de privat i públic no han estat igual a un poble dels anys cinquanta que a una ciutat dels seixanta. Els sistemes econòmic, cultural i mediàtic (pensem en l’aparició de la premsa escrita o la televisió) condicionen les coses que mostrem i les que reservem per a un grup d’escollits. L’arribada de les xarxes socials han sacsejat aquesta divisió i ens han llançat a mostrar coses que abans eren amagades a un públic ample, un dinar d’amics, un passeig amb el nòvio o nòvia, una festa, un dia de platja o una lectura són mostrats de manera impúdica sense immutar-nos. Molta gent viu aquesta exposició pública com una violació de barreres que abans eren sagrades, però també les podem entendre com una manca de por i prejudicis per mostrar aspectes dels que no ens avergonyim i que tenim el dret de fer públics. Si ho entenem en aquest sentit, les xarxes han representat una ampliació democràtica de la vida pública, el dret de compartir, sense esperar represàlies, la nostra manera d’entendre la vida.

Ara bé, aquesta visió necessita un context polític radicalment democràtic i sense aquest, pot esdevenir un perill personal o d’utilització de la privacitat sense consentiment. I amb açò entrem en un segon sentit de privacitat, el dret a controlar les nostres dades i a que no siguen utilitzades sense el nostre permís. I en aquest aspecte és en el que la nostra privacitat es troba més exposada, perquè sabem que interactuem en un espai virtual que no és públic, sinó privat i controlat per grans empreses transnacionals que trafiquen amb les nostres dades per vendre’ns productes o influir en el nostre vot. Aquesta deriva totalitària s’hauria de controlar per part dels estats democràtics d’una manera proactiva, proporcionant espais de trobada públics, aplicant lleis de protecció de la ciutadania i la seua privacitat i controlant l’ús que es fa per part d’aquestes empreses de megadades massa sensibles per a ser objecte de compra-venda.
Un altra vessant d’aquesta exposició continuada de la nostra privacitat a les xarxes és la de si la multitud de contactes i relacions que establim amb elles representen un autèntic contacte personal o ens aïllen més i ens deixen més sols del que estàvem sense elles. Potser moltes persones que les utilitzem arribem a creure’ns que tenim molts amics perquè ens segueixen i ens donen likes a les nostres publicacions, si bé hem de clarificar el tipus de comunicació i relació que s’estableix. Si parlem d’una comunicació limitada, el Whatsapp o Instagram ens permeten contactar amb molta gent i faciliten el contacte, però evidentment no es tracta d’una comunicació completa, ni d’una relació personal integral. L’únic problema és la confusió que pot generar, creure que és igual que la comunicació en directe o la relació en persona. Whatsapp es una bèstia, perquè ens fa creure que estem parlant a la cara a una altra persona, ens fa oblidar que estem realitzant una comunicació sense context, i el context modifica el missatge contínuament. Facebook o Instagram ens poden fer creure que som estimats i famosos, però no podem oblidar que un like costa una mil·lèsima de segon i poc compromís emocional. Si som capaços de distingir aquestes instàncies, les xarxes ens ajuden a comunicar i relacionar-nos.

El que necessitem és un període d’ensinistrament i aprenentatge. Aquest fenomen digital és massa recent per valorar-lo integralment i jutjar-lo de manera taxativa. Els adolescents nadius digitals en són un bon exemple de com cometem un munt d’errades en el seu ús, però també generem els nostres propis mecanismes de defensa. Moltes vegades pensem que els joves són inconscients i esbojarrats a través de xarxes, però aprenen ràpid i generen maneres de protegir-se i expressar-se que posen fre a usos perjudicials. És cert que es pot fer de tot, bo i dolent, però necessitem aprendre a fer un ús que ens ajude a ser més feliços, i ja sabem que els humans som addictes a la gratificació personal i a la comunicació.

Altres temes que queden pendents en el debat serien els de si aquesta exposició pública està modificant la nostra personalitat, sobretot entre els adolescents, i si la discussió política a les xarxes ens fa més intransigents i bloquegen el diàleg i el pacte. També podríem parlar de la invasió de la privacitat per part d’altres, quan ens fotografien i pengen a les xarxes sense el nostre permís, o quan s’utilitzen per fer mal, per insultar, burlar-se o assetjar. Serien usos que caldria revisar i analitzar la manera més eficient de combatre.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania