Democràcia

Al programa de hui (ací teniu el podcast, la tertúlia a partir del minut 56) de Gravetat zero, d’ÀPunt Media, hem parlat sobre Democràcia. Qui decideix?

Quan parlem de Democràcia, l’entenem com el règim polític en el qual tota la ciutadania pot decidir sobre els assumptes públics de manera igualitària. Dir tota la ciutadania és un eufemisme, perquè en els temps en què va nàixer, a la Grècia Clàssica, hi estaven exclosos estrangers, dones, esclaus, menors, etc, però ara també excloem els immigrants o els rodamóns, tot i que podem apreciar un procés integrador progressiu al llarg de la història. Malgrat aquestes exclusions, la idea força de la Democràcia és la de decidir de manera col·lectiva i en igualtat d’oportunitats sobre els assumptes públics. Només pensar sobre la idea ja podem adonar-nos de la dificultat de l’empresa, que sembla anar contra el sentit comú que admet diferències socials de naixement o riquesa, i que ha estat contínuament sotmesa a atacs i intents de desprestigi des dels seues inicis. Ja Plató va desfermar una campanya antidemocràtica en la què defensava un model basat en les capacitats, en la vàlua de la intel·ligència. Aquesta idea platònica ha fructificat al llarg de la història i ara mateix es defensen govern tecnocràtics o qualificacions tècniques dels polítics en actiu, o fins i tot, tenim determinats polítics que no han fet altra cosa, professionalment parlant, que ser polítics.

Aquesta idea de professionalització de la política és poc democràtica, i en aquest sentit els Sofistes eren millors representants dels ideals democràtics, perquè formaven la ciutadania per tal de participar a la política democràtica sense abandonar les seues ocupacions, però formant-se en la reflexió i participació pública. I mireu la mala fama que han tingut aquests professionals de l’ensenyament. Ells han acumulat a les seues esquenes els atacs contra un sistema que és el més absurd i esbojarrat, el més atrevit i radical dels que s’han posat en pràctica, però també el més necessari si busquem una convivència acceptada col·lectivament. La idea de que en política no hi ha especialistes, com diu Castoriadis, és atrevida perquè permet obrir la participació a qualsevol ciutadà que practique una opinió (Doxa) cultivada, meditada. I açò provoca un vertigen en els administradors de la cosa pública i per això intenten retallar-la o controlar-la.

A més a més, la democràcia és un règim polític que sempre està en crisi, perquè la seua legitimació parteix d’un forat negre, d’un punt fosc, que és l’absència de legitimacions externes o superiors (Déu, el Rei, l’Amo, el Pare de família…) com afirma Rancière a L’odi a la democràcia. En aquest cas, l’única legitimació possible  és l’argumentació racional sobre la seua autoinstitució, una discussió racional que aporte raons i les justifique. Ara bé, aquest funcionament passa per molts entrebancs, per exemple per una crisi de representativitat. Quan la ciutadania no se sent representada pels seues mediadors, entrem en una crisi de participació.

El 15M, per exemple, va encapçalar el “no ens representen” i va acusar de “casta” els polítics, tot demanant un major contacte entre els dirigents i la ciutadania. El sistema electoral mateix, amb la llei d’Hont i les circumscripcions, ha fet la resta, perquè ha filtrat la voluntat popular en una direcció que ha afavorit el control d’una partitocràcia, com ha explicat Xavier Serra en aquesta mateixa tertúlia.

Un sistema democràtic saludable necessita vies d’expressió ciutadana que vagen més enllà de les votacions cada quatre anys, però aquests mecanismes, com referèndums, no semblen agradar als partits que controlen la gestió política. Fins i tot els molesta quan se’n fan i els desqualifiquen de socarrel, com en el cas del referèndum català, sense tenir en compte que amb aquesta desqualificació, desprestigien i erosionen la democràcia mateixa.

La sèrie danesa Borgen mostra les característiques d’una democràcia saludable, la capacitat de pacte i diàleg, el respecte a la privacitat i la separació clara entre privat i públic, marquen el funcionament d’una democràcia en termes reforçats. Les democràcia europees, com la Britànica o l’americana, tenen contrapesos fruit d’una separació de poders que a casa nostra no estan tan clars.

Perquè una democràcia necessita cultiu, i aquest ha de vindre d’una formació cívica i d’uns mitjans de comunicació independents. Però en aquest país no es forma en civisme a la joventut, l’únic intent seriós que ha hagut, el de l’educació per a la ciutadania, va ser durament qüestionat i  finalment eliminat per la dreta religiosa i política. A la Grècia clàssica ho van vore de seguida i van sorgir els Sofistes per formar els joves en la participació democràtica, i al nostre voltant, a Europa, quasi tots els paisos tenen assignatures de formació cívica i en drets humans, però ací es va entendre de seguida com un atac a la religió i com un intent d’adoctrinament. El problema és que sense educació cívica i sense mitjans de comunicació independents és difícil construir una democràcia forta. I els mitjans de comunicació ja veiem com han entrat en un tipus de debat polític que s’assembla més al Sálvame que a un debat seré i raonable. Una llàstima i un perill, perquè una ciutadania desinformada és una ciutadania desarmada davant dels poders que volen curtcircuitar la participació vertaderament democràtica.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania