Més… Què?

Dos articles recents de dos professors universitaris als quals admire i seguesc, José Luis Villacañas (Cumplir promesas)  i Joan Alcàzar (Més Errejón), han parlat de la incorporació a la lluita electoral del partit d’Errejón. Tot i estar més d’acord amb Alcàzar, amb el què coincidesc en moltes de les opinions que expressa, que amb la rendida glosa apologeta de Villacañas, ambdós m’han fet pensar en el que significa aquesta nova formació i m’agradaria dir la meua.

En primer lloc caldria parlar de l’actor principal d’aquesta història, Errejón i el nou Més… País, que ha decidit de manera ràpida i expeditiva concórrer a les pròximes eleccions nacionals. L’entrada en escena era imminent després de la jugada madrilenya, però tot i això no deixa de demostrar que no es tractava d’acomplir promeses com afirma Villacañas, sinó d’una jugada estratègica que estava pensada amb antelació i planificada dins d’un joc estratègic calculat. De fet, Más Madrid ja havia donat el salt i els ponts amb Podemos estaven trencats, per tant les promeses fetes en l’anterior campanya electoral, quedar-se a Madrid i tot això, ja se sabien paper mullat, i ara es tractava d’aprofitar la conjuntura social d’insatisfacció i frustració davant la incapacitat de les dues forces “progressistes” de formar govern. El fet de no comptar amb programa polític explícit, ni d’una estructura de quadres als diferents territoris nacionals es pot entendre com una precipitació, però també com una ambigüitat calculada en la qual la figura del líder compte més davant dels electors que la resta de factors, en els quals no es diferencia massa de Podemos, ni disposa de grans figures mediàtiques per encapçalar les llistes a les diferents circumscripcions.

Si un mèrit té Errejón és saber fer de la necessitat virtut, i en aquest sentit dissimula l’absència de diferències programàtiques amb Podemos, i s’alia amb altres formacions ja assentades en altres comunitats, com Compromís, En Marea o l’escissió murciana del partit mare, aconseguint d’aquesta manera amagar la seua feblesa territorial. En aquest context, la principal virtut que pot aportar Errejon és la seua imatge amable i dialogant, un suposat talant negociador més obert (submís?) i la confiança que genera en un sector progressista no massa definit. Els efectes electorals només es poden suposar a hores d’ara, però els que genera en la consciència política de l’esquerra no són especialment gratificants, de fet abona la visió d’una esquerra dividida, incapaç d’articular majories i posar-se d’acord i, a més i sobretot, confirma el relat del PSOE de que els culpables en la incapacitat per formar govern eren els radicals de Podemos. Blanc i en botella, llet, però després parlarem d’això.

Menció a part mereix l’actitud de Compromís al nostre País que, de manera ràpida i majoritària, s’ha aliat amb una confluència nacional que naixia a Madrid i no aclaria l’encaix de les diferents nacionalitats al si d’un projecte nascut de manera tan centralista. El que altres vegades han estat discussions internes molt sonades i públiques sobre el caràcter nacionalista de la formació, la necessitat de visibilitzar el caràcter valencià i valencianista de la proposta i les discrepàncies programàtiques amb una formació d’arrel jacobina i tradició esquerrana, ara s’han esfumat de manera màgica. La mateixa vesprada de l’anunci de la formació d’Errejon, quasi sense nom i, per descomptat, sense programa, Compromís oferia el seu feu valencià com a territori pacificat per a l’entrada de les tropes errejonistes, posant en perill el govern del Botànic i la confiança que tant havia costat bastir amb Podem al País Valencià. El mateix Baldoví, que dies abans criticava el PSOE per la seua falta d’interés negociador, ara afirmava que d’aquesta manera, amb Més…, seria més fàcil formar govern. Ha estat un gripau difícil d’empassar, suposant en Baldoví la coherència que sempre ha manifestat, i un espectacle poc edificant per a la política en general. La rendibilitat electoral d’aquesta aposta pot ser beneficiosa segons diuen les primeres enquestes, però els efectes que pot tenir per al projecte a llarg termini d’una força valencianista integradora poden no ser tan satisfactòries.

El PSOE va rebre amb alegria l’entrada d’Errejon a la competició electoral, ja comptava amb ella des de feia temps i aquesta convicció va ser un dels factors que van tenir en compte dins de l’estratègia electoral (Al remat tot era estratègia, com explique en un altre article d’aquest blog) que ha dirigit la seua actuació durant els darrers mesos. Pedro Sánchez va tensar la negociació tot el que va poder esperant la dinamitació interna (Múrcia i altres) i externa (Errejon i Más Madrid) de Podemos per a, d’aquesta manera, aconseguir ser el referent únic de l’esquerra, eliminar el competidor més difícil de l’escenari i millorar els resultats electorals. No dic que el partit d’Errejon siga una jugada del PSOE, però si que la coneixien i la van tenir en compte en la seua actuació. Les paraules de Pedro beneint Errejon i atribuint-li un talant més negociador demostraven que la seua entrada en política representava la culminació del relat que s’havien esmerçat en difundir; el culpable és Pablo i el seu radicalisme. Potser al remat la jugada no els isca tan bé, perquè l’electorat de Podemos ja havia amortitzat la jugada d’Errejon i, en canvi, l’electorat socialista no està precisament content amb la gestió d’aquesta incapacitat personal i política del seu líder per formar govern. Aquesta disolució de la política en els gestos, el personalisme i un cert talant que volen fer-nos creure Sánchez i Errejón, no deixa de ser una cortina de fum que amaga les pressions dels poder fàctics per impedir l’entrada de Podemos al govern de l’estat.

Podemos és l’altre element afectat per l’entrada del nou partit a la lluita electoral. I es podria fer mirar quin tipus d’aliances ha bastit que se li han escapat com aigua entre les mans. La fugida apressada d’Equo, Compromís i el CHA ( En Marea ja estava fora) haurien de fer pensar a la formació de Pablo Iglesias quin tipus de relació han mantingut amb els seus socis i de quina manera van imposar el consens intern en aquell Vistalegre II. La construcció de l’esquerra que han cosit s’ha fet massa vegades des d’una prepotència i falta de consens que ha dificultat el seu camí. Va ser difícil amb IU, però al final s’ha convertit en el millor aliat per configurar una gran esquerra que li fera ombra al PSOE. Haurien d’aprendre d’aquest model. Podemos ha de repensar el seu funcionament, obrir-se a les bases i a la dissidència interna i millorar la imatge pública dels seus dirigents, però no se li pot criticar l’actitud honesta i sincera que ha tingut en aquesta negociació per formar govern i en la relació amb els socis d’Unides Podem. Com afectarà en termes d’escons és altre d’aquests misteris que faran de la nit electoral del 10N una nit apassionant.

Amb tot, recordeu, si sou d’esquerres, heu de votar, però no al PSOE, això no ha canviat, perquè no podem permetre que l’error estratègic de Pedro Sánchez i el partit que el recolza de manera prou acrítica per al que és un funcionament democràtic normal, li done el poder al Trifachito d’extrema dreta que, des de la seua caverna mediàtica ha rebut amb alegria l’entrada d’Errejon al combat electoral.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania