Queda espai per a l’optimisme?

Hui dissabte, Joan Benesiu i jo mateix, moderats per Mª Josep Poquet, hem parlat a Gravetat zero, d’Àpunt (ací podeu escoltar el programa), del llenguatge que emprem per parlar de la crisi del coronavirus, de les metàfores que, de vegades, ens oculten els problemes si venen viciades per un enfocament errat. Hem parlat de moltes coses, però algunes més s’han quedat per dir, i per això vull ampliar-les ací.

Després de quinze dies de confinament i crisi sanitària, han proliferat pels mitjans i les xarxes els missatges optimistes. Missatges d’ànim per mantenir la moral alta i fer més suportable el tancament a casa o el risc dels que estan en primera línia. Exhortacions a la reflexió sobre les causes de la pandèmia i els mitjans d’evitar-les. Crides al canvi d’estil de vida, a la sostenibilitat i la solidaritat, a aprendre del que ens està passant i a no repetir-ho. Però si analitzem bé la situació, queden pocs motius per a l’optimisme més enllà del marxandatge wonderful.

Potser allò més positiu siga l’evolució previsible de la malaltia, les perspectives de reducció de contagis, l’augment d’altes i la convicció de que es pot combatre amb temps i atenció sanitària, de moment. Allò que ens dona més motius per a l’optimisme són les qüestions estrictament sanitàries i científiques i la professionalitat que han demostrat totes aquelles persones que han mantingut el funcionament essencial de la vida social.
Perquè tota la resta apunta a la tormenta perfecta. La manera com hem abordat la malaltia ha estat antiquada, inútil i contraproduent. La primera (o la segona) crisi del segle XXI, la que ens posava davant dels ulls els efectes de la globalització, l’hem volgut combatre amb els mateixos instruments del segle XX, amb tancament de fronteres, respostes nacionals i polítiques econòmiques del capitalisme liberal. En compte d’aprendre d’un fenomen global que ens interpel·la sobre el món que vivim, amaguem el cap sota l’ala i neguem la major, com fan Trump o Johnson, o prenem mesures mediàtiques que no tenen efectes reals sobre una pandèmia global.

El coronavirus ens ha tornat a la realitat de sobte, ens ha mostrat una situació que supera les nostres possibilitats d’actuació, que afecta a la humanitat sencera i que necessita un enfocament complex i comunitari. Però vistes les primeres reaccions de la Unió Europea, EEUU i la GB, des de les instàncies polítiques no s’entén el missatge i es continua parlant del “virus xinés”, dels “problemes econòmics del sud balafiador” o de les “irresponsabilitats dels professionals”. Amb aquestes respostes dels qui dirigeixen els destins globals, pocs motius per l’optimisme podem albergar.
El coronavirus será l’11S de la generació Z i ja sabem el món que ens va deixar, però quin generarà aquesta crisi? Un món diferent, de segur, el problema serà quin. Quin model guanyarà? El de la vigilància totalitària a través de la IA i el Big data que el model polític xinés ha imposat, com diu el filòsof coreà Byung -Chul Han? O el de la previsió de Corea del Sud o Japó, amb més proves i actuacions selectives i responsables de la ciutadania? O potser el model europeu i americà d’imprevisió, buidament del sector públic i abandonament dels més dèbils?

El futur polític es jugarà entre una globalització solidària que apunte a una coordinació mundial a través d’organismes transnacionals o una globalització esguitada d’interessos nacionals que reforçarà el control a la ciutadania i ampliarà el marge econòmic de les grans multinacionals.
La resposta de Trump o Johnson sembla diferent de la Xina, però no ho és, perquè manté una globalització deshumanitzadora i econòmicament desbocada, però és més ineficaç econòmicament i més esquinçadora socialment. Per això el model xinès té totes les de guanyar. Control polític local i economia globalitzada representen un tàndem que garanteix l’èxit i més amb la justificació necessària d’una lluita contra la catàstrofe. La doctrina del schock està servida i les dures, però necessàries, mesures liberalitzadores preparades.

Caminem cap a una globalització desigual que facilita els desequilibris nacionals i oblida la ciutadania. En aquest escenari, el comunisme que anuncia Zizek està cada dia més lluny, i l’explotació, la misèria i la por cada vegada més presents. Si no movem l’escenari polític, si no aprofitem per adonar-nos que ens cal un canvi de model polític i econòmic per sobreviure, aquestes crisis es repetiran.

Per això, ara més que mai, necessitem reivindicar una globalització amb rostre humà, atenta a les diferències i solidària amb les desigualtats, amb mecanismes econòmics reguladors i instàncies de mediació mundials. Una globalització inevitable, però controlable des d’instàncies polítiques conscients de les necessitats i exigències d’un món nou.

Estem preparats per aquest escenari? Els nostres polítics són conscients de la seua responsabilitat? Està la ciutadania organitzada i conscienciada del moment que vivim? Estarem a l’alçada dels canvis que hem destapat? Queden motius per a l’optimisme? No ho sé. Vosaltres direu.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania