La por invisible

Hui a Gravetat Zero d’Àpunt hem parlat de la por en relació a la situació que vivim i la que viurem en el temps post-pandèmia. Al minut 55 Maria Josep Poquet ha dirigit la Tertúlia filosòfica #SiPlatóAlçaraElCap amb Joan Benesiu i jo mateix. Ací podeu escoltar la tertúlia amb les nostres opinions, especialment interessants les de Joan Benesiu, i a continuació explique un poc més les meues.

Vivim temps de por, es repeteix com un mantra, com un tòpic del què és difícil escapar. La pandèmia mundial ha arrasat les barreres que havíem alçat per aparentar seguretat i la caiguda ha estat terrible, brutal. Aquesta crisi sanitària ens ha deixat les vergonyes a l’aire, no érem tan poderosos com dèiem i crèiem, alguns.

La ciència no ha acabat de trobar solució a una qüestió originalment mèdica per a la qual semblava més preparada que mai. La globalització econòmica i mediàtica no ha donat resposta a un problema que ha generat el seu mateix funcionament. La digitalització ha posat pedaços d’optimisme voluntarista sense acabar de contenir un fenomen que semblava superat per analògic, per antiquat.

I ací ens trobem, desarmats i captius d’un virus invisible que es gestiona de manera política amb poca solvència. De fet, sobta trobar-nos als estats minimitzant la por, alertant del perill del pànic i transmetent missatges d’esperança i tranquil·litat. Normalment l’estat havia utilitzat la por com a mecanisme de control, ja ho aconsellava Hobbes i ho avisava Klein, però en aquest cas, es van retardar les mesures de confinament per no espantar a la població i, a hores d’ara es demana autocontrol i confiança, normalitat i esperança. Fins i tot els polítics més esbiaixats, la nova ultradreta neofeixista, ha intentat minimitzar de manera irresponsable el problema amb unes conseqüències que semblen passar-los factura personal i política, a ells i als ciutadans que els han triat i als que els han patit. Curiós… i sospitós.

Però la por no ens la lleva ningú i, com els primers Sapiens, desenvolupem estratègies comunes per combatre la por. Els primers rituals i les paraules sagrades al voltant del foc van ser les barreres de contenció originals que es van alçar contra la por. El collaret sagrat, la pintura espanta-esperits o les ablucions repetides servien per protegir-nos contra els perills desconeguts que ens assetjavendiàriament. Ara, com diu Harari, no hem canviat molt, també tenim els nostres rituals sagrats per contenir la pandèmia. L’espera ansiosa de les dates del Ministerio i la contenció màgica de la corba sagrada, rentar-se les mans amb fruïció o aparéixer abillats amb mascaretes i guants de disseny s’han convertit en els elements rituals que hem bastit per contrarestar la por atàvica a un virus invisible i silenciós que s’amaga en el cos de les persones estimades i ataca amb el contacte físic, l’estima i l’ajuda mútua.

El virus ens obliga a separar-nos, i això per a una espècie que ha evolucionat justament gràcies a la col·laboració, al contacte i a la interacció mútua és un preu difícil de pagar. Els nostres bruixots són ara uns científics que parlen un llenguatge incomprensible que els seus mediadors en la terra, els periodistes, ens acosten amb imatges i metàfores confuses. Una corba que ha d’arribar a un punt màxim d’alçada i amb la qual hem de lluitar colze a colze per tòrcer no sabem per quina connexió màgica; uns rituals que canvien en funció de l’evolució dels fets i estudis d’universitats de nom impronunciable, mascaretes ara sí, ara no; un confinament passiu que hem de prendre com una missió heroica semblant a la dels grans personatges històrics que havien de fer justament el contrari.

Un reguitzell de remeis que no acabem d’entendre perquè, en realitat, no hem de tenir por, junts ho aconseguirem i amb la nostra inactivitat aconseguirem superar el virus, o aquest és el missatge. Però res sembla canviar, la pluja no arriba i això que hem tret a la Verge a passejar, perquè possiblement la por ha de vindre després.

Ara estem immersos en una crisi transitòria, una invasió turística d’un vell amic que ha canviat d’aspecte, un virus com els que han creat la vida, que passarà, amb més o menys damnificats. Aquest caràcter fugaç de la crisi fa que l’espant puga ser modulat per l’esperança. L’estadística és molt modelable i tot dependrà de si les conseqüències ens han tocat de prop o de lluny, creuem els dits. Però la crisi vertadera, la que veritablement farà por i que s’estimularà de manera tremendista per part dels governs mundials, la crisi econòmica i social que deixarà devastat el teixit econòmic i social, aquesta està per vindre. Quan recuperem la “normalitat” que les autoritats s’han esforçat a mantenir per damunt de tota l’excepcionalitat que decretaven, aleshores es quan tornarà la por, l’autèntica por que paralitza, domina i extermina.

Aquesta situació excepcional no fa por, allò que vertaderament ens ha de fer por és la normalitat que expulsa les famílies de les seues llars, deixa milions de xiquets abocats al fracàs o directament sense escola, subalimentats o sense atenció sanitària davant de malalties comunes per a les quals tenim remei però no pressupost. La por que voldrem recuperar després d’aquest parèntesi heroic, és la d’un planeta que no suporta més contaminació, més extracció, més producció. Però de segur que, en passar aquest parèntesi, voldrem tornar a volar en avió, estiuejar en platges saturades i consumir amb excés.

En tornar la pandèmia, l’autèntica, la irreversible, la que no passarà en uns mesos, recordarem que aquesta havia estat un avís, un senyal que ens volia recordar que la sobreexplotació de l’únic planeta que tenim és una via clara a la destrucció, que estem malalts de desigualtat i egoisme, que el repartiment de la riquesa continua deixant en mans d’uns pocs la major part dels recursos i condemnant a la majoria a la pobresa i la misèria. Aleshores espere que la por no ens paralitze, perquè possiblement ja ho hi haurà corba que tòrcer.

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania