Per Sant Jordi, Màquines Per a Pensa

He tingut la sort, no del tot innocent, que el confinament m’ha agafat amb el volum tercer de l’obra completa de Joan Fuster a casa. En un dels assaigs publicats a la revista Serra d’or el 1969, el mestre de Sueca aborda la visió del llibre com a “màquina per a pensar” i analitza el sentit d’aquesta afirmació d’un autor no citat que, a la vegada, cita un altre no referenciat. El joc d’espills, tan grat al nostre autor, pot continuar amb aquesta citació, ara sí, explicitada[1].

La frase, trobada a l’atzar, provoca una consideració sobre el caràcter instrumental d’una andròmina que fomenta el pensament a través d’un procés de producció paradoxalment en sèrie. Evidentment, Fuster no coneixia el llibre electrònic però de segur que l’escrit no hauria transitat per altres camins perquè, a finals dels 60, el llibre ja requeria suficient indústria editorial per ser considerat un producte tot i que encara analògic. Potser per això la reflexió fusteriana de mitjans del segle passat no queda antiquada a hores d’ara, per això i perquè el nucli de l’article se centra, fonamentalment, sobre el potencial reflexiu que aporta el llibre, ja siga en paper o electrònic. En paraules seues, si el llibre no fa pensar, no és ja un llibre, “és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet”.

Tots tres apel·latius semblen esfereïdors a primera vista però, si ho pensem bé, no els hauríem de menysprear. Perquè vivim moments convulsos en els què qualsevol ajuda és benvinguda i si el llibre substitueix els barbitúrics i ens facilita agafar el son, el nostre cos i, possiblement, el nostre cervell, ens ho agrairà. Si ens provoca pessigolles i ens posa un somriure a la boca ens farà més agradable la solitud o la convivència forçada. Si ens entreté com un xiclet, acurtarà de manera més agradable l’espera. Perquè de segur tots coneixem llibres que acompleixen funcions molt diverses com entretenir, distraure, evadir-nos o passar el temps, i totes ben respectables.

És cert que la “literatura de pensament”, de qualsevol gènere, resulta més enriquidora que la majoria de productes mainstream que omplin les llibreries, però tot i això el llibre, el fet de llegir, es considera un valor en sí mateix, un motiu d’enriquiment intel·lectual i de creixement personal. A l’època de l’audiovisual, el fet de llegir sembla ja, per sí sola, una activitat revolucionària que afavoreix la reflexió més enllà de les imatges que ens assetgen. I en part és cert, perquè el caràcter simbòlic de la paraula empenta al cervell en direccions desconegudes i motiva interpretacions i visions personals de fets que no són mai objectius. Si la paraula crea el món, llegir-la l’interpreta.

És cert, necessitem pensar, i en temps convulsos com els actuals, necessitem pensar més, amb més profunditat i lucidesa, i en aquest aspecte el llibre ens ajuda amb escreix. Però no podem negar que en temps de solitud i aïllament com els que vivim, també necessitem distraure la ment, evadir-nos i entretenir-nos, i no podem deixar monopolitzar a l’audiovisual aquesta missió en la què el el llibre ha de dir la seua.  Podem recordar que el llibre, ja siga novel·la, poesia, teatre o assaig, acompleix una funció ancestral i imprescindible; conjurar la bogeria.

Una màquina per a pensar? “Sí. O no. Com vostés vulguin…”.


[1]Fuster, J. Obra completa de Joan Fuster. Volum tercer. Assaig II. Ed a cura de Furió, A. i Palacios, J. Barcelona, Ed. 62: 2011. Màquines per a pensar. pp. 155-157

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania