Observatori de la ciutadaniaOpinión

El gamberrisme justificat

Vivim al món de la prestidigitació, de la màgia enganyosa i mentidera, aquella que amaga el truc i potència la trampa, que ens fa creure en un poder superior, una connexió galàctica o la comunicació directa amb l’altra vida. Aquest és el món en què vivim i no ens n’adonem, lluitem contra conills que ixen de barrets, trucs que fan desaparéixer persones i mags i magues que ens venen una actualitat emmascarada. 

Amb aquesta perspectiva es fa difícil educar, quan l’alumnat creu realment que els problemes que veuen a la sessió de màgia es produeixen de debò, obliden que els conills que apareixen dels barrets venen d’una macrogranja contaminant, la persona que desapareix està explotada en un mercat laboral injust i els venedors de fum tenen el poder de fer desaparéixer els problemes que molesten. 

No veiem perquè no volem veure, perquè és evident que el responsable de la infelicitat i l’explotació és aquella instància que no vol que mirem amb atenció, que ens distrau amb qüestions superficials, que culpabilitza aquell col·lectiu que és víctima de les mateixes circumstàncies socials i econòmiques que ells, que nosaltres, perquè tots assistim a la mateixa funció.

Només des d’aquesta perspectiva s’entén que estem parlant de les feminazis quan el problema és la igualtat, de la memòria història quan del que es tracta és de desmemòria cruel, del moviment Lgtbi quan la qüestió es redueix al respecte. I mentre, el saqueig dels diners públics continuen amb impunitat, el desmantellament de la sanitat, les pensions i la sanitat va fent el seu camí sense observadors impertinents o de comunisme mentre el neoliberalisme salvatge va fent las seua faena.

I, mentre, l’escola va fent, sense trucs ni trampes, desarmada davant unes màquines de comunicar que no dubten en utilitzar-los tots, que tenen gabinets d’estratègia i empreses de consulting que assessoren en els millors dels recursos per mentir. Davant dels successos de l’IES les Alfàbegues i l’agressió que ha patit Miquel Álvarez, haurem de recordar que l’escola no és una illa, que les seues valles són poroses, malgrat estar tancades, i que un titular tendenciós, una roda de premsa incendiària o una notícia descontextualitzada destrossa anys de treball, de prevenció i d’educació en valors. Més mal que bé, l’escola fa la seua faena en condicions ben complicades, però segueix, defallint a cada moment, dubtant de l’efectivitat de la seua actuació, però sense aturar-se. Perquè malgrat el gamberrisme estimulat per banderes i coartades ideològiques antiquades que passen per contestatàries, l’escola continua educant, i no pot ni ha de parar, potser algun dia, les diverses instàncies que eduquen la tribu (mitjans de comunicació, política, famílies…) se n’adonen que no la poden abandonar i que, per educar un individu, es necessita tota la tribu. 

Enric Senabre Carbonell

Professor de filosofia i ètica a l'IES Ramon Llull de València. Autor de llibres de divulgació filosòfica i política com El viatge d'Atena i Política per a joves inquiets, tots dos publicats a Bromera. També ha publicat articles de reflexió sobre filosofia, educació i política a Revistes com L'Espill, Futura i Quaderns de Filosofia. Manté un blog d'opinió: L'observatori de la ciutadania