Adolescència

La sèrie Adolescència ha obert el debat sobre les característiques dels i les adolescents. El problema és que ho ha fet des d’una visió simplista i catastrofista importada directament dels estereotips i tòpics que circulen per xarxes i mitjans de comunicació. El desconeixement és molt atrevit i, quan no tenim contacte directe, allò més freqüent és replicar els llocs comuns que escoltem o llegim. Una gran quantitat d’obres culturals parteixen d’aquest desconeixement que alimenta, al seu temps, la mateixa visió que desconeix.

Una cosa així passa amb la sèrie de què tothom parla, que repeteix tòpics importats des d’un desconeixement agosarat. Bona part de les desconfiances que tenim sobre determinats col·lectius parteixen d’aquests desconeixement; el racisme, l’odi o la por envers els immigrants, els musulmans o els gitanos, s’alimenten de la llunyania i falta de contacte directe amb les persones concretes que constitueixen aquests grups. De fet, quan coneixem personalment alguna d’aquestes persones, ens sorprèn que no encaixen amb l’estereotip que ens havien contat. 

De manera pareguda, la visió que tenim dels i les adolescents està viciada de partida, els valorem com un grup, com si tots foren iguals, des de la llunyania de la incomprensió, des de la superioritat del desconeixement. D’aquest s’alimenta el xoc generacional que, a hores d’ara, ha pres dimensions preocupants. La incomunicació entre generacions, en aquest cas entre adolescents i els seus pares, mares i professorat, s’ha transformat en un desconeixement que impossibilita la comunicació i el diàleg. És molt possible que les xarxes socials i els nous llenguatges digitals hagen contribuït a ampliar aquesta distància, i més quan la resposta de la generació adulta ha estat demonitzar i prohibir els dispositius mòbils, engrandint la incomprensió. 

Però el problema és més general, pense, és tracta d’un desconeixement ignorant i prepotent per part d’aquells que tenen la responsabilitat d’educar i acompanyar els i les joves i menors. La majoria dels relats culturals que tenen com a personatges a adolescents, parteixen d’uns estereotips que han recollit als mitjans o han escoltat o llegit sense cap interpretació crítica. La mateixa sèrie Adolescència, Euphoria o Física o química, oscil·len entre una visió catastrofista per a adults desconcertats (el cas d’Adolescència) o una desmesurada i fascinant per a joves enlluernats que pretenen viure la seua vida al límit (les altres dues). En tots dos casos, la resposta adulta adopta el to d’un escàndol hipòcrita o d’un consell moralista, tots dos absolutament ineficaços.

Si afegim que el relat cultural el controlen generacions que no pertanyen al col·lectiu adolescent, tenim una visió bloquejada que dificulta una relació oberta i sincera entre elles. Els i les creadores estan massa vegades capturades per aquesta visió exagerada però molt suggerent per construir arguments seductors i originals. I aquest no és el problema, perquè el món de la creació cultural ha de fer això, inventar històries, suggerir camins, proposar mons desconeguts, sempre que no ho faça amb caràcter generalitzador, com ho fa la sèrie de què parlem, que sembla pretendre sentar càtedra sobre la manera de ser de l’adolescència. El valor de la ficció és el de trencar motlles, mostrar aspectes desconeguts, inquietar, però no amb una exageració tòpica i satisfeta que escandalitza i paralitza. 

I allò més preocupant és que aquesta visió exagerada és compartida per professorat que, en teoria, hauria de tenir un contacte més directe i realista amb els i les adolescents, però sembla que no el tenen, si jutgem per la facilitat amb què compren els relats prefabricats. Mares i pares sempre pensen que els dolents son els altres, que els seus fills i filles son diferents, no veuen porno, no consumeixen drogues ni alcohol ni assetgen els companys, perquè això ho fan els altres, els i les Adolescents, en majúscula, en abstracte.  

No, ni tots els adolescents són seguidors d’un tal Alvise, ni tots practiquen l’assetjament com a esport de risc. Els adolescents actuals formen part d’una generació complexa que es va bastir en la pandèmia, ha passat una Dana (en què es va mostrar més cooperant que la majoria d’adults) i acaba de viure un apagada impossible d’imaginar dies abans. Una generació preocupada i vilipendiada, menyspreada i tractada amb una superioritat ignorant per part d’una generació adulta hipòcrita i prepotent. 

És clar que una bona part dels xics estan adquirint tendències d’ultradreta, antifeministes i individualistes, però no menys que els adults, i és clar també que moltes xiques es mostren més proactives i decidides malgrat les dificultats a què s’han d’enfrontar i massa vegades disculpen de manera excessivament conformista. Però aquesta caracterització no és fixa ni inamovible, es modifica amb l’educació i l’aprenentatge i, sobretot, amb l’experiència del context social en què han de moure’s. Per això, necessitem educar des de l’empatia i la comprensió, acompanyant i no censurant, escoltant i dialogant, però no amb visions superficials que només fan que espantar i allunyar. 

La detectiu de la sèrie Adolescència diu al segon capítol, «per què tots els col·legis fan olor a col i masturbació?» Doncs això, aquesta detectiu no havia estat mai a un institut, ni els guionistes tampoc, però creuen saber-ho tot i parlen des d’una seguretat ignorant que convenç a una bona part del públic que troba una satisfacció perversa en confirmar els propis estereotips.  

Per sort, tres articles apareguts recentment als mitjans digitals, han aportat una imatge de l’adolescència més realista i ajustada, una aproximació empàtica, complexa i assenyada, lluny de la versió catastrofista i simplista que la sèrie Adolescència ha generalitzat, i que sol imperar de manera majoritària als mitjans de comunicació, el de Núria Cadenes a Vilaweb, I no tractar-los com si fossin fatxes, el de Gràcia Jiménez a La veu del País Valencià, Adolescents i companyia, i el d’Enric Gil, també a La veu del País Valencià, Feminisme i lluita antifeixista.